L'art de caçar a coll

Avui tractarem un altre tema realment interessant per a la gent amb esperit de caçador, però també per aquells que xalen llegint temes o veient fotografies relacionades amb coses que feien els nostres avis. Però hem de recalcar, que la forma de caça que us volem mostrar a traves d’aquesta humil pàgina, encara es practicada avui dia, i no poc, degut en part a l’herència familiar, o simplement per que les presses agafades d’aquesta forma, són un plat exquisit per a la majoria de menorquins i menorquines.

El Tord “Turdus Philomelos” és l’au que principalment es caça amb el sistema de caça a coll. Antigament, s’agafaven altres tipus com pot ser el tord negre “ Turdus Merula “, però que actualment està protegit, igual que el ropit “Erithacus rubecula “ o l’ullet de bou “Phylloscopus collybita”.

Per poder caçar d’aquesta manera, abans s’han d’haver fet tota una sèrie de treballs per preparar el coll i tenir totes i cada una de les eines corresponents. Seguidament explicarem per parts com s’ha de fer i què s’ha de mester per practicar l’art de caçar a coll.

Aquí teniu l'enllaç amb la pàgina de la Societat ornitològica de Menorca ( SOM ), on podeu escoltar el cant del tord i d'altres aus de l'illa de Menorca.

El coll : És un pas natural dins d’un pinar, ullastrar i qualsevol tipus de bosc, o artificial, però fet igualment amb rama, per on els tords passen per anar o sortir del dormidor, el lloc on descansen. El coll de matins és el pas d’on surten i el de capvespres, per on entren, ara bé, hi ha colls de matí i capvespre, essent aquests una mica més versàtils. Generalment tenen forma de V però n’hi ha alguns amb forma de U. Aquesta forma és l’adequada per que les canyes i el caçador quedin pràcticament amagats. Depenent del terreny i lloc d’ubicació, el coll pot estar fet a nivell de terra o a grans altures, tenint que utilitzar una escala per poder-hi arribar.

Els filats : Son unes xarxes fetes de malla fina, que a la vista tenen forma romboide. Antigament, els caçadors es feien els filats ells mateixos, i encara avui n’hi ha qui ho practiquen, però ja són pocs els que gau deixen d’aquesta saviesa artesana. Aquesta xarxa, fermada a dues canyes llargues, componen així, una trampa pràcticament invisible per els innocents tords. Les canyes eren tallades amb la lluna corresponent i es trobaven a la vorera dels

torrents o a llocs on normalment s’estancava l’aigua.

El caçador : Utilitzant les eines anteriors, el caçador es col·loca assegut o dret just al mig del coll amb les canyes alçades, obrint els braços en forma de V. Com hem indicat abans, el coll ja te aquest dibuix, i juntament amb la forma en la que estan fets els filats, queda totalment amagat a la vista dels tords. I canviarà la posició, depenent de si el coll és de matins o capvespres.

En el moment que un tord entra dins el coll, queda enredat dins els filats. El caçador tanca seguidament les canyes per impedir la sortida de l’au, eliminant així, qualsevol forma d’escapatòria.

Baiassons : És una petita senalla feta d’espart, que antigament estaven folrats en el seu interior amb pell de conill o de moix, reforçats amb cuiro, per que no es foradessin. La seva funció és la d’ajudar a aguantar les canyes juntes i aferrades al cos del caçador.

Jordi Martínez aguantant els filats amb els baiassons.

Malgrat la seva joventut, és un dels pocs manyosos a l'hora d'arreglar i fer filats de forma totalment artesana.

Com a darrer detall, hem comentat que els tord són molt apreciats com a plat, i un ingredient especial per a la cultura culinària menorquina.

Arròs amb tords

Ingredients :

· 8 tords

· 1/2 Kg d’esclata-sangs

· 500 g. d’arròs

· 1 litre de brou de carn o aigua

· 1 pebre verd

· 1 ceba

· 4 tomàtigues de ramallet

· 4 grans d’all

· una picada d’all i julivert

· safrà

· sal

· oli d’oliva

Elaboració:

Primer de tot esplomarem i netejarem els tords i seguidament els sofregim dins un tià de terra amb oli d'oliva uns 10 minuts a foc dolç. Els treim del tià i els reservem a part. Dins el mateix oli feim un bon sofrit amb les cebes, el pebre verd, les tomàtigues de ramillet i els alls, tot ben picadet. Deixem sofregir un quartet d'hora a foc ben baix i remenam de tant en tant.

Cal recordar que cada vegada que posem un ingredient al tià l'hem de salar.

Quan el sofrit hagi ben confitat hi afegim els tords i els deixem sofregir uns cinc minuts a poc foc. Hi posem el litre d'aigua o de brou i un gotet més i deixem que arranqui el bull. Mentrestant haurem fet net els esclata-sangs amb un cànyom de cuina. No han de tocar l'aigua.

Quan el tià porti cinc minuts de bull hi posam el safrà i un minutet després l'arròs i els esclata-sangs a bocins. A partir d'aquí sabeu que heu de remenar tot el temps fins que l'arròs s'hagi begut tota l'aigua -uns dotze minuts més o manco- per tal que no s'aferri al fons del tià. Un parell de minuts abans d'apagar el foc hi afegim a l'arròs una picada d'all i julivert. Deixem atovar un parell de minuts i ho podem servir.

Cortesia de Joan R. Sánchez Tuomala

La llagosta de la terra

Al llarg del temps, la recol·lecció de bolets a format part de la cultura menorquina. L'home a sabut aprofitar bé els recursos que la naturalesa li ha brindat, i de la manera més sàvia, s'ha anat transmetent aquesta informació de pares a fills.

La recerca de bolets s'ha convertit així, ja no per falta d'aliment, tot s'ha de dir, en una forma de passar el temps, ajuntant així, diversió amb recompensa.

Hi ha una gran varietat de bolets comestibles a l'illa, però també n'hi ha un gran número que no ho són. Per açò, és recomanable anar a cercar-ne amb persones que disposin del grau de saviesa corresponent degut a la perillositat d'alguns espècimens, principalment, si són ingerits.

Però ens podem trobar altres perills de diferent índole, com per exemple, rodar per dins la marina o pinars en dies de caça, sofrir alguna caiguda en un lloc aïllat on no passa gent a prop, o el simple fet d'anar-hi més de tard i que torni fosc amb el perill afegit de poder-se perdre.

Dins de la tradició culinària menorquina hi trobem una sèrie de receptes on el condiment estrella és algun dels bolets que podem trobar a Menorca, però la imaginació a l'hora de cuinar els bolets i la preposició i facilitat dels mateixos per combinar-los amb qualsevol cosa, enriqueix satisfactòriament la cuina casolana.

Seguidament, citarem alguns dels tipus que es troben a l'illa, i sense cap dubte, dels més saborosos. Per donar aquesta informació de la forma més correcte, hem utilitzat la pàgina d'informació " www.fungibalear.net", pàgina web de la secció micològica del Museu Balear de les Ciències Naturals. L'hem de recomanar de forma obligada degut a la extensió d'informació sobretot per a principiants en aquest món o simplement com a guia de consulta per els més experimentats.

L'esclata-sang.

El més cercat i probablement un dels més valorats, l'esclata-sang és sens dubte el principal bolet a l'illa de Menorca. Per el seu sabor i textura, és un aliat especial a l'hora de cuinar-lo amb carn, i exquisit simplement fent-lo a la planxa. Es troba principalment dins els pinars, i de vegades és difícil trobar-los degut a que estan amagats entre mates o baix la fullaca dels pins. Les dimensions poden variar, des de 5 o 6 centímetres a 15 o 16 centímetres.

La peculiaritat a l'hora d'agafar-los i el detall per el que té aquest nom tant particular, són les restes sangonoses que deixa a la mà o al paner. S'ha de tenir compte la larva que l'ataca i és relativament fàcil veure-ho degut als forats que deixa. Es recomana examinar-lo abans de cuinar-lo.

La cama-seca

Més difícil de trobar, la cama-seca és una exquisitat tant per els cercadors com per els menjadors de bolets, ja que també, gràcies al seu sabor, es poden acompanyar amb qualsevol cosa, amb l'al·licient afegit de la dificultat a l'hora de trobar-les. Es troben principalment dins els alzinars i de vegades, son invisibles als cercadors degut a que estan totalment tapades per la fullaca de l'alzina.

La peculiaritat que tenen les cama-seques és la qualitat de poder-les eixugar enfilades pel centre i no fer-se malbé. Després, quan és l'hora de cuinar-les, només s'han de posar en remull, sense perdre pràcticament res del seu sabor.

La girgola

És relativament fàcil de trobar. N'hi ha de diferents tipus com poden ser de les de card o de garriga, però de símil sabor. Són apreciades cuinades de qualsevol forma o manera i la qualitat del seu sabor es defineix per la seva finesa. A la vora dels cards o a tanques on prolifera la canya ferlara, aquest són els llocs on es poden trobar, i la facilitat a l'hora de poder-les reconèixer, poden ajudar als principiants a la recerca de les mateixes.

Prepareu el paner, i a veure si sou capaços d'omplir-lo de llagosta de la terra.

Fins la pròxima.